divendres, novembre 21, 2014

La Mirada de Gaudenzio Marconi (1841-1885)


Gaudenzio Marconi (1841-1885) Fotògraf Suïs d'origen Italià que desenvoluparà el seu treball a França. A finals de la dècada de 1860, s'inscriu a "l'École des Beaux-Arts" de París, jugant un paper molt important en el desenvolupament de la fotografia i de les arts, ja que les seves fotografies van servir de base i model per a artistes plàstics de l'època, entre ells Rodin, no obstant això no ha estat conegut com un pioner de l'incipient art fotogràfic sinó que ha estat classificat, a causa del caràcter classicista de la seva obra com un acadèmic de les arts, ja que els seus models ens plantegen una mirada basada en les pintures i escultures del passat.









L'any 1870 es va traslladar a Brussel·les, on va continuar el seu treball i va obrir la botiga-estudi "Photos des Beaux Arts Marconi" comercials al número 53 de les Gallerie du Commerce.









+Informació:

http://www.artnet.com/artists/gaudenzio-marconi/past-auction-results

dijous, novembre 13, 2014

"Maximin: ein Gedenkbuch" de Stefan George



Maximin: ein Gedenkbuch (Un Llibre Memorial) és un himne d'amor a un jove poeta, mort a la flor de la vida, de part d'un altre poeta, Stefan George (1868-1933), publicat l'any 1907. El "Maximin" que dóna títol al llibre va ser Maximilian Kronberger (1888-1904) qui al voltant dels 14 anys va conèixer a Stefan George; qui a les hores tenia 34 anys. Pel que sembla, George es va enamorar del noi, i va quedar devastat quan dos anys més tard va morir de meningitis. Maximin: ein Gedenkbuch és el resultat del seu dolor, una col·lecció de poemes tristos, que va ser il·lustrat per Melchior Lechter. La memòria de Maximin esdevindria en una obsessió quasi religiosa per a George, que va acabar fent de Maximin una mena de bíblia del culte homosocial.




Sorprenentment aquest llibre no danyaria la seva reputació de Stefan George, fins i tot entre els nazis que més tard venerarien la seva poesia. George, contemporani d'Oscar Wilde, tenia un caràcter oposat al del dramaturg britànic, ja que era posseïdor d'un fred esteticisme la qual cosa li preserva de les pulles dirigides a Wilde i altres.




Maximin: ein Gedenkbuch pot ser consultada o descarregada a la Universitat de Heidelberg

+ Informació:

http://www.johncoulthart.com/feuilleton/maximin ein gedenkbuch by stefan george
http://www.nthuleen.com/papers/711George.html


dijous, novembre 06, 2014

El Mestre Bartomeu, a cavall del Romànic i el Gòtic

 s.XIII, Cercle del Mestre Bartomeu, Timpà del Calvari procedent de l'hospital dels Capellans de Girona.

Noticies que passen desapercebudes i no deurien, aquesta és una d'elles, el passat 23 d'octubre, el Museu d'Art de Girona va presentar la restauració de dues obres escultòriques, datades a cavall dels segles XIII i XIV, pertanyents al cercle del Mestre Bartomeu. Una és un Crist crucificat que forma part del conjunt de la Crucifixió procedent de la porta del cementiri de la Catedral de Girona, i l'altre és el Timpà del Calvari, procedent de l'hospital dels Capellans de Girona.

La importància d'ambdues obres, realitzades sobre pedra de Girona tallada i policromada, rau en el fet que ens troben davant de dues obres de transició, quan el Romànic comença a decaure i el Gòtic comença a fer les seves primeres passes. Però hi ha un altre element important, el fet que el Mestre Bartomeu, actiu a Girona entre els anys 1270 i 1290, és el primer escultor gòtic català del qui es coneix el nom i l'introductor del Gòtic a Catalunya. Autor suposat de dos sepulcres episcopals (Guillem de Montgrí a la Catedral de Girona i de Bernat d'Olivella a l'església de Santa Tecla la Vella a Tarragona) un altre de reial (Pere el Gran al monestir de Santes Creus), i director d’una de les més grans portades monumentals del país (Portada gran de la Catedral de Tarragona)

s.XIII, Cercle del Mestre Bartomeu, Crist Crucificat procedent de la porta del cementiri de la Catedral de Girona.


+ Informació:

http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n7/11359722n7p117.pdf

dimecres, octubre 29, 2014

Europa: una profecia

 L'ancià dels dies (làmina 1)

El poeta, il·lustrador i gravador anglès William Blake (1757–1827) va publicar per primera vegada Europa: una profecia en 1794, un any després de l'aparició de la seva obra Amèrica: una profecia. En tots dos llibres, Blake va intentar determinar el patró que s'amaga darrere de la història humana i, en particular, dels successos transcendentals que van ocórrer en tots dos costats de l'Atlàntic entre el final de la Revolució nord-americana en 1783 i l'esclat de la guerra entre França i Gran Bretanya en 1793. Blake, que al principi va ser un entusiasta de la Revolució francesa, va percebre el sorgiment d'un món de privació i misèria a Europa, com ho descriuen "La fam" (làmina 9) i "La plaga" (làmina 10). El frontispici (làmina 1) inclou una de les obres d'art més famoses de Blake, «L'ancià dels dies», que representa a Déu Pare com una figura poderosa, tocant la Terra amb un compàs. La majoria dels llibres de Blake no es van publicar en el sentit tradicional, sinó que van ser impresos per col·leccionistes privats o llibreters de Londres per encàrrecs especials. Com a conseqüència, són llibres extremadament rars. Aquesta còpia, de la Col·lecció Lessing J. Rosenwald de la Biblioteca del Congrés, és una de les nou còpies supervivents de l'obra.

 (làmina 2)

 (làmina 3)

 (làmina 4)

 (làmina 5)

 (làmina 6)

"Blake va ser un home profundament religiós que va viure tancat al seu propi món, menyspreant l'art oficial de les acadèmies i renunciant a acceptar les seves normes. Alguns van creure que estava completament boig; uns altres ho van menysprear com un pobre gillat, i solament alguns dels seus contemporanis van creure en el seu art i li van lliurar de la misèria. Va viure realitzant gravats, unes vegades per a uns altres, i en ocasions per il·lustrar els seus propis poemes. En "L'ancià dels dies" es diu que Blake va veure aquesta enigmàtica figura d'una ancià inclinat per mesurar el globus amb un compàs en una visió surant damunt d'ell, i a la part alta d'una escala, quan va estar vivint en Lambeth.

És una grandiosa visió de Déu posant una volta sobre la faç de l'abisme. Hi ha una mica de la figura del Déu segons Miguel Ángel en aquesta imatge de la creació, doncs Blake va ser un admirador de Miguel Àngel. Però a les seves mans, la figura s'ha convertit en meravellosa i fantàstica. En efecte, Blake es va formar una mitologia peculiar, i el personatge de la visió no va ser, estrictament parlant, un totpoderós, sinó un ser creat per la imaginació de Blake al que aquest li va donar el nom de Urizén. Encara que Blake va concebre a Urizen com a creador del món, va jutjar que aquest era pervers, sent per tant el seu creador un esperit maligne. D'aquí el caràcter de malson paorós de la visió, en la qual el compàs apareix com un llampec de llum en una nit fosca i tormentosa.

Blake va estar tan sumit en les seves visions que va rebutjar dibuixar del natural i va confiar enterament en la seva mirada interior. És fàcil assenyalar incorreccions en els seus dibuixos, però fer-ho així seria ignorar l'objecte del seu art. Igual que els artistes medievals, no es va preocupar de la perfecta reproducció de les figures, perquè el sentit de cadascuna de les quals componien els seus somnis va ser de tan avasalladora importància per a ell que la simple qüestió de la seva correcció li semblava trivial. Va ser el primer artista després del Renaixement que d'aquesta manera es va rebel·lar conscientment contra les normes establertes per la tradició, i difícilment podem condemnar als seus contemporanis per haver-li jutjat horrible. No fa si més no un segle que va anar universalment reconegut com una de les figures més importants de l'art anglès."

E. Gombrich: Història de l'art


 (làmina 7)

(làmina 8)

  La fam (làmina 9)

 La plaga (làmina 10)

 (làmina 11)

 (làmina 12)

 (làmina 13)

 (làmina 14)

 (làmina 15)

 (làmina 16)

 El foc de Paris (làmina 17)


dimecres, octubre 22, 2014

El Misteri Casagemas


 De esquerra a dreta: Pablo Picasso, Ángel Fernández de Soto i Carles Casagemas en un terrat de Barcelona (1900), Fotografia de Manuel Pallarès

És un pèl complicat escriure qualsevol cosa al voltant de la figura més enigmàtica de l'art català, Carles Casagemas, un artista que va quedar engolit per la tragèdia de la seva curta vida i per la figura de qui va ser el seu gran amic, Pablo Picasso.
Ara estem a les portes de Novembre, i el MNAC l'hi dedicarà la primera exposició de reconeixement, un reconeixement que ha trigat una mica, però ha arribat i això és el bo de la situació.
La qüestió és què saben de Casagemas, en realitat ben poc, el pintor i poeta Carles Casagemas i Coll  neix a Barcelona, el 28 de setembre de 1880 i mor a París, el 17 de febrer de 1901 fill de Manuel Casagemas i Llabrós, natural de Granollers i la seva mare, de cognoms Coll i Vendrell, natural de Sitges.





El seu pare era cònsol general dels Estats Units d'Amèrica a Barcelona, i Carles fou destinat, d'antuvi, a la marina de guerra. Però amb el desastre de Cuba i Filipines, i a causa de la posició dels Estats Units en el conflicte, Carles fou rellevat d'aquesta obligació. En sortir de la Comandància de Marina, Casagemas va estudiar un cert temps a casa de l'escenògraf  Fèlix Urgellès.


A la dècada de 1890 Casagemas coneix a Pablo Picasso, a partir d'aquest moment ambdues figures romandran unides per sempre, però com ens explica Dolors R. Roig, aquesta serà una relació en totes dues direccions i no basada únicament en la fascinació de Casagemas per Picasso:

"Però és que Picasso també admirava Casagemas, i molt; si no, no s'hi hauria apropat. De seguida va veure que era diferent, que era especial. Eren dos artistes molt joves en construcció que van tractar temes i tècniques similars, que es van influir mútuament i que destacaven igual. Van ser amics inseparables durant gairebé dos anys. Tenien perfils, ambicions i caràcters antagònics, però es complementaven. “Casagemas no passava desapercebut i Picasso tampoc. Picasso va triar Casagemas i Casagemas va triar Picasso com a amic i company de taller. Tots dos desbordaven inquietuds i ganes d'observar i d'assimilar coses, però alhora es van diferenciar molt de manera interna i en la manera d'expressar-ho"

 Junts van fer el primer viatge a París, la tardor de 1900, Picasso aconseguiria l'èxit i Casagemas seria devorat pels seus dimonis. Quan Pablo Picasso tenia 19 anys, Casagemas, el seu gran amic, se suïcidà disparant-se un tret a la templa dreta dins d'un cafè del bulevard de Clichy perquè la seva núvia, l'enigmàtica Germaine Gargallo (amant de Picasso i posterior esposa de Ramon Pichot), l'havia abandonat. Un suïcidi fins ara lligat a una no provada impotència, fet que acabarà eclipsant tota la seva obra. Però potser també haurem de tornar a escriure els motius d'aquest tràgic final, ja que novament Dolors R. Roig ens dóna una nova visió dels fets:

"Una baralla entre Casagemas i Picasso el Nadal del 1900. Picasso es va endur el seu amic a Màlaga per intentar allunyar-lo dels fantasmes de París. Sobretot, de la seva obsessió per Germaine, que el rebutjava. Se sap per una carta que Casagemas va enviar als germans Reventós que una nit esbojarrada va buscar brega amb un grup d'andalusos, es va burlar d'ells i els va provocar tot proclamant el seu ideari independentista. “Podria ser que Picasso, irat, li confessés que se n'anava al llit amb Germaine.” Només és una suposició, matisa Roig. Però creïble. El que va passar després, el 17 de febrer del 1901 al cafè de l'Hippodrome, no n'és cap, de conjectura. Casagemas va fugir a París sense Picasso, que se'n va anar a Madrid, va reunir en un sopar els seus amics, entre els quals Manolo Hugué i Manuel Pallarès, i la seva estimada, va intentar assassinar-la sense èxit i va cloure la negra vetllada amb un darrer tret que li va esberlar el seu propi cervell".

Es troba enterrat al cementiri de Saint Ouen de París, segons una investigació de 2013 de Dolors R.Roig.




 Casa de Cites, MNAC

 Retrat de Germaine Gargallo

Picasso, que tan sol contava 19 anys queda profundament afectat, modifica la seva forma de pintar i inicia la "etapa blava". D'altra banda, li va dedicar diverses obres, ben conegudes, on es mostra el cadàver i enterrament de Casagemas:

La seva germana fou la compositora Lluïsa Casagemas i Coll.

+ Informació:
  
http://www.museunacional.cat/ca/carles-casagemas-lartista-sota-el-mite
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/Casagemas, l'artista ignorat