dimarts, agost 19, 2014

Francesc Català-Roca: Retrats (Personatges)


 1960, Autorretrat

"La fotografia es pot crear i es pot captar. Però només la fotografia pot captar, i és per això que té més personalitat i més força en captar que no en crear"

Francesc Català-Roca

 1950, Erwin Bechtold

 1950, Saliner d'Eivissa

 1952, Ana Maria Matute

 1952, Joan Abelló

 1952, Joan-Josep Tharrats

 1952, Joan Miró (Catedral de Tarragona)

 1952, Joan Rebull

"Per mi la fotografia és un llenguatge a través del qual el fotògraf parla i qui mira sap escoltar i entendre"

Francesc Català-Roca

 1952, Músic de Cobla al Parc de la Ciutadella (Barcelona)

 1952, Salvador Dalí (Portlligat)

 1953, Escombriaire (Madrid)

 1953, Jean Cocteau

 1953, Josep Guinovart

 1953, Josep Llorens i Artigas

 1953, Manuel Viola

1953, Mariner VI Flota dels EEUU (Barcelona)

"Captar una fotografia d'una persona és fixar un moment de la seva vida"

Francesc Català-Roca

 1953, Modest Cuixart

 1953, Sebastià Juan Arbó (Cafeteria Oro del Rhin)

 1954, Antoni Clavé

 1954, Florista

 1954, Jacques-Yves Cousteau (Illes Medes)

 1955, Emili Grau i Sala (París)

 1955, Micaela Flores Amaya "La Chunga"

"Em considero un observador de tot i de tothom. Concentro l'atenció en allò que m'interessa, que m'impressiona, obro la caixa fosca i capto la realitat del moment."

Francesc Català-Roca

 1955, Minutero

 1955, Pescador (Tossa de Mar)

 1955, Publicitat Juper, Monique Koller

 1956, Ernest Hemingway (Pamplona)

 1959, Setmana Santa (Sevilla)

 1960, Joaquim Llucià

 1964, Xavier Corberó

 1965, Francesc Fornells-Pla

 1965, Joan Miró

 1970, Antoni Tàpies

 1970, Joan Teixidor

 1970, Pastor

 1975, Antonio Saura

 1975, Eduardo Chillida

1975, Josep Pla (Mas Pla)

Prèviament:
http://bajoelsignodelibra.blogspot.com.es/Català-Roca: El Testimonio de una Época

+Informació:
http://www.museusdelleida.cat/wp-content/uploads/2014/06/Cataleg.pdf

divendres, agost 15, 2014

Josep Mir i Llussà (Solsona, 1701/1704 - Madrid, 1764)



De nou un gran artista oblidat que ara recuperem, de nou estem al segle XVIII i novament ens trobem amb un creador exquisit que hauria de formar part del nostre repertori clàssic. Aquesta vegada es tracta de Josep Mir i Llussà, nom que s'uneix als dels germans Pla (Joan Baptista i Josep Pla i Agustí), Josep de Campderrós, Domènec Terradellas, Antoni Soler i Ramos, Carles Baguer i Mariner, Francesc Valls i Galan, etc...que en molt poc temps han canviat la percepció cultural i històrica que teníem de Catalunya, cobrant una inusitada vitalitat.

1702-1710, La Xocolatada, Autor: Desconegut, Origen: Finca del Marquès de Castellbell (Alella). 
Actualment al Museu del Disseny de Barcelona.

Poques dades biogràfiques però una obra meravellosa. Josep Mir i Llussà (Solsona, 1701/1704 - Madrid, 1764) compositor català nascut a Solsona, i mestre de capella a la Seo de Segòvia (1731-1741) i més tard a la Seo de Valladolid (1741-1751) i al convent de l'Encarnació,  Madrid (1751-1764). Poc se sap sobre la seva vida, però les seves obres van ser tocades freqüentment en palaus privats juntament amb les de Manuel Pla.


Mir es va relacionar amb els músics més influents de la cort: José de Nebra, Jaume Casellas, José Ripa i els italians Francesco Corselli i Nicola Conforto. Va desenvolupar una intensa activitat musical a Madrid, sent la seva tasca principal la composició de música religiosa, materialitzada en un extens catàleg d'obres disseminades al llarg de la geografia espanyola, algunes d'elles es conserven al Real Monestir de l'Encarnació,  i en arxius americans.

Prèviament:

http://bajoelsignodelibra.blogspot.com.es/Domenec Terradellas
http://bajoelsignodelibra.blogspot.com.es/Antoni Soler i Ramos, Mestre del Clavicèmbal

+ Informació:

http://www.arkivmusic.com/classical/Namedrill?name_id=235464&name_role=2&rewr=1

dijous, agost 07, 2014

La Bellesa Captiva


Novament ens encaminen cap el CaixaForum, i no és per menys ja que l'Obra Social de la Caixa en col·laboració amb el Museo del Prado, presenta una exquisida exposició, que analitza les obres de petit format de la col·lecció del Museu.Un argument de prou pes com per no perdre l'oportunitat de veure aquest petit Museo del Prado itinerant, fins el 5 de gener del 2015.

De forma cronològica, ens anirem endinsant en la història de l'art, des de finals del s. XIV fins al segle XIX amb Marià Fortuny, apreciant l’excel·lència d'una de les més important pinacoteques del mon.

Atenea Partenos, (130-150 d.C). Marbre, còpia reduïda 98x36x40cm de l'original de Fidies pel Partenó d'Atenes.

I. Religió i vida quotidiana a la baixa edat mitjana i a principis del Renaixement

Pal·les Atena, deessa de la saviesa i de les arts, obre el brillant camí de la pintura i de l’escultura en petit format i ens introdueix a l’edat mitjana, temps en què la religió dominava la vida quotidiana. Els primers exemples artístics en dimensions reduïdes es troben en escenes amb vides de sants procedents de predel·les de retaules, tot i que ja aleshores es va desenvolupar un tipus d’obra «de gabinet» que comprenia, a més de retrats de reis i de grans senyors, petits quadres destinats a la religiositat íntima que formaven part d’altars portàtils o penjaven en oratoris privats.


Crist d'ivori sobre una creu de cristall de roca (1300-30). Ivori, cristall de roca, coure i pergamí pintat. Autor: Anònim. Manufactura Francesa Veneciana.

La Verge i el Nen entre dos àngels (1480-90). Hans Memling. Escola Flamenca.

L'extracció de la pedra de la bogeria (Cap a 1500-10). El Bosco (H. 1450-1516). Escola Flamenca.

L'Adoració dels Mags / El rei David rep als emissaris de les dotze tribus/ La reina de Saba davant Salomó. Tríptic reformat. Pseudo-Blesius. Escola Flamenca.

La Verge amb el Nen i àngels. (Cap a 1520). Gèrard David (1450-1523). Escola Flamenca.

Crist, la Mare de Déu i els sants es converteixen en models a seguir i, d’acord amb les Meditationes Vitae Christi franciscanes, es convida el fidel a meditar sobre temes que el duguin a experimentar penediment i commiseració davant la Passió de Crist. A Flandes, a partir del 1530 aquesta funció meditativa disminueix i deixa pas a la cerca d’una edificació moral personal pròpia de l’humanisme cristià, com defensen els textos d’Erasme. Els sentiments més elevats són absorbits per la religió, mentre que els impulsos naturals són propis de la vida terrenal, abandonada totalment al diable. Com mostra el Bosch, les imatges religioses habituals ja no serveixen per allunyar l’home del pecat; allò que impressiona són els turments de l’infern, amenaça constant per a qui es deixa seduir pel mal.

II. El segle del manierisme: Itàlia i Espanya

Les obres de petit format dels pintors del ple Renaixement són un contrapunt de llibertat tècnica i compositiva davant dels grans projectes decoratius, com els quadres d’altar, els frescos i els retrats d’aparat. A més del plaer visual que procuren la riquesa i el color d’aquesta pintura, els artistes del segle XVI van experimentar ben aviat en aquestes proporcions tan íntimes troballes formals i expressives que responien a les demandes de la societat moderna.

El Davallament de la Creu o La Cinquena Angoixa, Antonio Allegri, Il Correggio. Mitjans del segle XVI. Rèplica reduïda de l'original, actualment en la Galleria Nazionale de Parma.

Al·legoria de Francesc I de Medici. Giambologna. Alabastre, (1560 – 1561).

Maria de Portugal, esposa d'Alexandre Farnesio i Margarida de Parma (1565), Antonio Moro. 

Crist amb la Creu a coll (1565), Ticià. 

La maniera, concepte que defineix a Itàlia l’artificiós estil desenvolupat a partir del 1520, reuneix en aquesta exposició magnífics exemples d’artistes italians i espanyols. Tots van plasmar els nous interessos de la pintura i de l’humanisme neoplatònic, obrint vies de bellesa que s’apartaven del cànon clàssic del segle anterior. Figures de proporcions allargades, actituds violentament forçades, colors inusuals i escenes nocturnes amb contrastos lumínics molt ambiciosos buscaven sorprendre i delectar un espectador de gustos artístics cada vegada més sofisticats.

Autoretrat (?) 1570, Alonso Sánchez Coello.

La construcció de la Torre de Babel (1595), Pieter Brueghel el Jove. 

El Descans en la fugida a Egipte (1595), Giovanni Battista Crespi, Il Cerano. 

En aquesta mateixa època, l’escultura també es va fer petita per ocupar espais privats, sense que per això perdés grandiositat. Amb la seva noblesa clàssica, va ser un art al servei dels poderosos: va ressaltar la seva glòria i va deixar constància de les seves faccions, recuperant alhora la tradició del retrat romà.

III. El Barroc: inicis i plenitud

Diversos pintors italians i alguns paisatgistes originaris del nord d’Europa van dedicar part de la seva producció a petites obres que van tenint sortida fàcilment en el mercat artístic de l’època. Gabinets i oratoris privats eren els destinataris preferents d’aquestes creacions, en què es combinen fàcilment temes i gèneres artístics.
Les llàgrimes de sant Pedro (1600-33), Domenichino

 Florero (1600-25), Jan Brueghel el Viejo. 

 Francisco Pacheco (1619-22), Velázquez.

Vista del jardí de la Vil•la Mèdici a Roma (1629-30). Diego Velázquez.

 Un filòsof (1635), Salomon Koninck. Rèplica de l'original, conservat en el Musée Beaux Arts de Bordeaux.

 Orfeu i Eurídice als Inferns (1652), Pieter Fris. 

Gall mort, (1659-60), Gabriël Metsu.

Als països catòlics, els temes religiosos seguien els preceptes del concili de Trento i buscaven fomentar la devoció del fidel a través dels episodis de martiri d’homes i dones exemplars. Juntament amb aquesta temàtica, trobem composicions de caràcter més amable i intimista, com també retrats caracteritzats per la introspecció psicològica, tal com s’aprecia en els signats per Moro i Velázquez. En aquest període també va sorgir el gènere de la natura morta, del qual es mostren exemples excel·lents que evidencien el concepte de fugacitat de les coses terrenals (vanitas) subjacent en l’art del segle XVII.

 La Verge i el Nen en un quadre envoltat de flors i fruites (1617-1620), Peter Paul Rubens i Jan Brueghel el Vell. 

Apol·lo i la serp Pitó (1636-37), Peter Paul Rubens

Diana i les seves ninfes caçant, (1636-37), Peter Paul Rubens

La Sagrada Família envoltada de sants (1630), Peter Paul Rubens. Còpia reduïda de l'original en el Koninklijk Museum voor Schone Kunsten d'Anvers

Rubens, mestre de la pinzellada ràpida i segura, del colorit exquisit i del moviment dinàmic, va cultivar àmpliament la pintura en format reduït, en la qual va saber plasmar la mateixa versió exaltada de la vida que en les grans composicions. Va col·laborar diverses vegades amb Jan Brueghel el Vell, que es va especialitzar en petites escenes en les quals els detalls estan representats amb una minuciositat exquisida que convida l’espectador a apropar la mirada al quadre per abandonar el seu món i endinsar-se en el de la pintura.

IV. Temes del segle XVII: vida real i poesia

El paisatge va adquirir independència com a gènere artístic en el segle XVII i va ampliar les fronteres de la pintura. El fet de ser obres de format mitjà i petit realitzades amb llibertat, generalment sense la servitud de l’encàrrec, va permetre als artistes ampliar la seva autonomia professional i creativa.
Itàlia encunya a principis del segle XVII el concepte de paisatge clàssic, que recrea el món antic per mitjà d’una natura ordenada i serena en la qual apareixen edificis clàssics. Els flamencs i els holandesos, en canvi, van ser mestres a l’hora de convertir el seu entorn natural, de vegades calmat i productiu, i d’altres agrest i magnífic, en l’escenari principal on s’escriu la crònica dels nostres dies.

El Paradís terrenal (1600-25), Brueghel el Jove, Copia de Bruegel el Vell. Rèplica original, del Museu de Budapest.

Ocells morts (1600-26), Herman van Vollenhoven. 

 L'Abundància (1626), Jan Brueghel 'el Jove'

Plat amb prunes i guindes (1631), Juan van der Hamen.

Natura Morta de flors (1633-1666), Jan van Kessel el Vell. 

Vánitas (1640-45), Jacques Linard.

El vell i la criada (1650). David Teniers

Als Països Baixos del segle XVII es va desenvolupar el quadre pròpiament anomenat de gabinet, pensat per a la decoració d’un àmbit que estava reservat a la vida privada en els habitatges de les classes acomodades. És en aquests espais íntims i petits on la pintura d’aquest format troba la seva essència pel fet que està concebuda per a aquest lloc especial, com una «curiositat pintada» que ha de ser observada i analitzada en detall i de ben a prop. Eren, generalment, obres de mida reduïda que es penjaven les unes al costat de les altres i en fileres superposades, juntament amb estàtues petites, busts i objectes valuosos, de vegades naturals, com ara coralls, petxines i minerals, propis de les «cambres de curiositats» (Wunderkammern), de moda entre els col·leccionistes des del segle anterior.

V. L’elegància cortesana del segle XVIII europeu

La dinastia dels Borbó, instaurada a Espanya el 1700, va comportar, entre altres reformes de caràcter polític, social i econòmic, una renovació del gust. Hi van tenir un paper molt important els nous usos, més adequats a les exigències del poder, que artistes italians i francesos van importar quan la cort espanyola els va cridar per dirigir les decoracions dels Sitios Reales, especialment del palau de Madrid, construït a partir del 1738 després de l’incendi de l’Alcàsser.

 Festa a un parc (1712-13), Jean-Antoine Watteau

 La cova de Posillipo (Nàpols) 1700-1733, Gaspare Vanvitelli.

 Nàufrags arribant a la costa (1790-1800), Jean Pillement. 

Els esbossos en els quals assajaven o que presentaven al monarca amb complexes composicions al·legòriques projectades per als sostres de les estances reials representen un gènere nou: l’acabament molt elaborat que presentaven va fer que els coneixedors de l’època els valoressin com a pintures independents i que els busquessin per decorar els nous espais petits i sofisticats de les seves residències. Aquestes obres evidencien l’estil personal dels seus creadors, i van des del caràcter rococó, il·lusori i colorista de Guiaquinto i Tiepolo fins a un neoclassicisme més pur, inspirat per Mengs, amb els exemples de Bayeu i Maella.

Alexandre el Gran al temple de Jerusalem (1736), Sebastiano Conca. Esbós per a un quadre de la sèrie de vuit encarregada com a decoració dels salons del palau de la Granja, Segòvia.


 L’Olimp, o Triomf de Venus (1761-64), Giambattista Tiepolo. 

 Natura morta amb plat de mores, atzeroles i avellanes en un paisatge (1774), Luis Egidio Meléndez

 Una zebra (1774), Luis Paret i Alcázar. Pertanyent al Gabinet d'Història Natural de l'infant Don Luis de Borbó.

En l’àmbit de la cort van ser especialment interessants els esbossos per a cartons de tapissos destinats a les parets dels Sitios Reales d’esbargiment, ja que retrataven per primera vegada una classe social en ascens, la burgesia, elegant i curiosa, que omplia els passejos i les festes populars, però també el poble, encarnat en els majos i majas; i entre aquesta animada societat es barrejava ara, com en un joc, l’aristocràcia il·lustrada que ja s’allunyava de l’Antic Règim

VI. Goya

Goya va ser un mestre excepcional de la pintura en petit format, que va tenir un protagonisme considerable en la seva obra. Com altres artistes del seu temps, hi va recórrer per fer esbossos de quadres de dimensions més grans, però, en el seu cas, van adquirir, ja entre els seus contemporanis, el sentit d’obres amb valor propi, com el més apreciat i significatiu del seu art, i així, personatges de prestigi, com l’arquitecte Francesco Sabatini o el duc d’Osuna, les van comprar per als seus gabinets. De la mateixa manera, l’artista va pintar quadres de mida reduïda per encàrrec de mecenes il·lustrats, destinats a l’àmbit privat, religiós o no, i per a retrats de familiars.

La pradera de San Isidro, Francisco de Goya i Lucientes. Esbós per a algun dels cartrons per a la sèrie de tapissos destinats a decorar el Dormitori de les Infantes en el palau del Pardo.

El paleta ferit (1786-1787), Francisco de Goya i Lucientes. Cartró per a la sèrie de tapissos destinats a decorar el menjador o Sala de Conversa en el Palau del Pardo.

L'ermita de San Isidro el dia de la festa, Francisco de Goya i Lucientes. Esbós per a la sèrie de tapissos destinats a decorar el Dormitori de les Infantes en el palau del Pardo.

Com a novetat en l’art espanyol d’aquell període, dominat pels ensenyaments reglats de les acadèmies de belles arts, instaurades durant la segona meitat del segle, com la de San Fernando a Madrid, l’artista va fer, a partir del 1793, quadres independents, de gabinet, en els quals va poder reflectir, segons les seves pròpies paraules, «observaciones a que regularmente no dan lugar las obras encargadas, y en que el capricho y la invención no tienen ensanches». Va crear una forma moderna de capriccio, com en les seves estampes, en què la fantasia i la imaginació s’oposen a les concepcions artístiques de bellesa i ideal i on preval el caràcter satíric o tràgic. En totes aquestes creacions va demostrar la mateixa tècnica magistral que en la pintura de gran format, caracteritzada per la llibertat de factura, amb una pinzellada ràpida i transparent, però sempre precisa i subtil.

VII. El segle XIX: mirades íntimes, àmbits privats

El Romanticisme va aportar més privacitat als usos socials i als costums individuals de la gent del segle XIX. Les residències de l’aristocràcia i de la nova burgesia enriquida reserven espais d’intimitat per a les llargues hores d’oci, de manera que els gabinets es converteixen en les estances predilectes per als plaers domèstics, sigui per recrear-se en la lectura i en la música o bé simplement per conversar, cosa que es reflecteix en les arts figuratives i en la literatura de l’època.

Desembocadura del Bidasoa (1872), Martín Rico i Ortega. 

Penitents en la Basílica Inferior d'Assís (1874), José Jiménez Aranda. 

Cap de gat dormint (1885), Francisco Domingo Marqués. 

Faune (nu infantil) 1888, Ignacio Pinazo Camarlench. 

Les parets d’aquests salons es decoren amb obres de format reduït i conviden, amb temes nous com l’orientalisme, el món dels artistes, la ciutat o la platja, a una contemplació minuciosa per oferir un mosaic de petites finestres que s’obren a una realitat múltiple.

 Nu a la platja de Portici (1874), Marià Fortuny i Marsal. 

Els fills del pintor en el saló japonès (1874), Marià Fortuny i Marsal.

Juntament amb testimonis pintorescos de record goyesc, hi ha llenguatges pictòrics més nous sustentats en el retrat i en el paisatge, que ara aborda de manera directa la natura i la ciutat. De la mateixa manera, la pintura d’història, gènere tradicionalment concebut en grans dimensions, és capaç de reinterpretar-se per mitjà d’aquesta nova sensibilitat.

Nota: Els textos que acompanyen aquesta entrada han estat extrets de la petita guia que acompanya la visita a l'exposició.

+ Informació:

http://euclides59.wordpress.com//?s=la+belleza+encerrada&search=Ir
http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/labellezacautiva_ca.html
http://julianen.blogspot.com.es/2014/07/la-bellesa-captiva-petits-tresors-del.html
http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2014/07/joies-del-museu-del-prado-caixaforum.html