dilluns, setembre 22, 2014

Ismael Smith, la genialitat d'un Dandi



Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886 - White Plains, Nova York, 1972) és sense cap dubte un dels artistes catalans més peculiars de finals del Modernisme i inicis del Noucentisme. Smith, era una persona inquieta, sobretot  li agradava experimentar, això el va fer destacà en camps tant variats com l'escultura, el dibuix, el gravat i la il·lustració. Inclòs, un tant forçadament, per Eugeni d'Ors dins el Noucentistes ja que la seva obra, estilísticament influenciada pel modernisme anglès i centreeuropeu axis com pel decadentisme d'Albert Beardsley i la Secessió vienesa, està més relacionada amb l'últim modernisme de caire expressionista.

Ismael Smith, Mariano Andreu i Nestor Torre, París 1911

Ismael Smith, va desenvolupar una intensa activitat en el camp del gravat, realitzant personalment els gravats, i sobresortir en la tècnica de l'aiguafort. L'artista il·luminava posteriorment algunes de les peces. La realització de l'ex-libris, tècnica que va aprendre d'Alexandre de Riquer, és realment una meravella.

 1909, Primera Vanitat

 1911-13, Lord George Bryan, Beau Brummell

 1912, Ready, MNAC

 1915, El descans, Galeria Francesc Mestre

 1916, El ball

 1919, Ex-Libris, Tortola València

1919, Ex-libris, Señor Ismael Smith, Biblioteca Nacional de Catalunya

 1920, Ex-libris Samuel T Shaw Nova York, Biblioteca Nacional de Catalunya


1921-23, Travessat, Galeria Francesc Mestre

 Ex-libris, ADH

1918, Ex-libris

Ex-libris Michel Fokine

 Flora, Galeria Francesc Mestre

 Parella besant-se, Galeria Francesc Mestre

 Súplica, Museu Abelló, Mollet del Vallès

+ Informació:

http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Smith-i-Mari-Ismael
http://www.artnouveau.eu/ca/author.php?author=67
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ismael_Smith_Mar%C3%AD


divendres, setembre 05, 2014

Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra: Dues Visions de la Sardana



"La sardana"
Joan Maragall (1860-1911)

I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


Somni (Manuel Saderra i Puigferrer)
Cobla: La Principal de La Bisbal
Colla: Somni
 

"M’agrada sentir la sardana de lluny..."
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la musica sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
S’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l'airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.

dimarts, agost 19, 2014

Francesc Català-Roca: Retrats (Personatges)


 1960, Autorretrat

"La fotografia es pot crear i es pot captar. Però només la fotografia pot captar, i és per això que té més personalitat i més força en captar que no en crear"

Francesc Català-Roca

 1950, Erwin Bechtold

 1950, Saliner d'Eivissa

 1952, Ana Maria Matute

 1952, Joan Abelló

 1952, Joan-Josep Tharrats

 1952, Joan Miró (Catedral de Tarragona)

 1952, Joan Rebull

"Per mi la fotografia és un llenguatge a través del qual el fotògraf parla i qui mira sap escoltar i entendre"

Francesc Català-Roca

 1952, Músic de Cobla al Parc de la Ciutadella (Barcelona)

 1952, Salvador Dalí (Portlligat)

 1953, Escombriaire (Madrid)

 1953, Jean Cocteau

 1953, Josep Guinovart

 1953, Josep Llorens i Artigas

 1953, Manuel Viola

1953, Mariner VI Flota dels EEUU (Barcelona)

"Captar una fotografia d'una persona és fixar un moment de la seva vida"

Francesc Català-Roca

 1953, Modest Cuixart

 1953, Sebastià Juan Arbó (Cafeteria Oro del Rhin)

 1954, Antoni Clavé

 1954, Florista

 1954, Jacques-Yves Cousteau (Illes Medes)

 1955, Emili Grau i Sala (París)

 1955, Micaela Flores Amaya "La Chunga"

"Em considero un observador de tot i de tothom. Concentro l'atenció en allò que m'interessa, que m'impressiona, obro la caixa fosca i capto la realitat del moment."

Francesc Català-Roca

 1955, Minutero

 1955, Pescador (Tossa de Mar)

 1955, Publicitat Juper, Monique Koller

 1956, Ernest Hemingway (Pamplona)

 1959, Setmana Santa (Sevilla)

 1960, Joaquim Llucià

 1964, Xavier Corberó

 1965, Francesc Fornells-Pla

 1965, Joan Miró

 1970, Antoni Tàpies

 1970, Joan Teixidor

 1970, Pastor

 1975, Antonio Saura

 1975, Eduardo Chillida

1975, Josep Pla (Mas Pla)

Prèviament:
http://bajoelsignodelibra.blogspot.com.es/Català-Roca: El Testimonio de una Época

+Informació:
http://www.museusdelleida.cat/wp-content/uploads/2014/06/Cataleg.pdf