dilluns, abril 14, 2014

Restauració i Nova Paternitat, Marià Colomer i Parès (Vic, 1743-1831)

Presentació al Temple.
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

L'any 1998 es va iniciar la restauració del primer dels quadres penjats als laterals de la nau central de l'església de la Mare de Déu dels Dolors de Girona, "La fugida a Egipte", que va ser presentat el 2002. El 2007 es va reprendre el projecte restaurant "Jesús entre els Doctors", i l'any 2008 "La presentació de Jesús al Temple" i el 2010  "L'enterrament de Crist".
El 4 d'octubre de 2012 es van presentat els dos quadres que restaven i "La crucifixió", quedant d'aquesta manera finalitzada la restauració del conjunt pictòric sobre tela de temàtica religiosa més grans de Catalunya.

Les pintures de finals del segle XVIII i principis del XIX, aproximadament entre 1743 i 1831, son un conjunt d’estil neoclàssic però amb una clara pervivència de tocs barrocs, representen diverses escenes dels dolors de la Mare de Déu.

La recerca feta per l’historiador Francesc Miralpeix, arran de la restauració del conjunt, ha permès atribuir l'autoria al pintor vigatà Marià Colomer i Parés (Vic, 1743-1831). Abans de la intervenció les pintures s’havien atribuït a l’artista Joan Carles Panyó i Figaró (1775-1840).

La Fugida a Egipte
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Jesús entre els Doctors
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Quan una obra d'art és restaurada, sempre hem d'esperar sorpreses, i amb aquest cas la sorpresa ha estat la paternitat del conjunt. Fins ara es considerava que l'autor era el mataroní Joan Carles Panyó (1775-1840), decorador i pintor, axis com un dels millors exponents del neoclàssic a Catalunya, però després de la consolidació i neteja de les obres, que tornen a lluir com el primer dia, la paternitat ha canviat, ja que segon la recerca feta per l’historiador Francesc Miralpeix ha permès atribuir l'autoria del conjunt al pintor vigatà Marià Colomer i Parés (Vic, 1743-1831).

Camí del Calvari
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

La Crucifixió
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Segons l’historiador de l’art de la Universitat de Girona Francesc Miralpeix, que reconeix el conjunt com un dels últims grans cicles de la pintura barroca a Catalunya, i atès el context històric i artístic, un moment en què l’academicisme de Pere Pau Muntanya, Josep Bernat Flaugier o Francesc Pla "el Vigatà" s’havia anat estenent a tot el territori.

El 8 de març de 1732, els congregants dels Dolors de Girona varen decidir erigir el seu espai de culte al costat de l’església del convent de la Mercè. Onze anys més tard la nova església fou beneïda, encara que les obres d’ampliació, restauració i embelliment, entre les quals cal comptar-hi la construcció d’un espaiós cambril i un retaule esculpit per Josep Barnoia el 1760, continuaren fins a la fi del segle XVIII.

Passada la Guerra d’Independència, el retaule s’hagué de refer seguint un disseny nou, que José Grahit primer i més tard Ramon Grabulosa atribuïren al pintor i director de l’escola de dibuix d’Olot Joan Carles Panyó i Figaró. Tot i que no n’estaven del tot segurs, Grahit i Grabulosa li atorgaren també la paternitat de les 6 grans pintures a l’oli sobre tela amb la representació dels Dolors de Maria —el sisè Dolor correspondria al grup escultòric de la Pietat. No obstant això, la restauració al CRBMC ha posat al descobert l’empremta d’un pintor que s’allunya de les característiques estilístiques de Joan Carles Panyó i, en canvi, revela amb claredat el traç del pintor de Vic Marià Colomer i Parés (1742-1831), fins fa ben poc un autèntic desconegut.
I tenint en compte que s’han trobat pagaments a l’arxiu per al sisè (1803) i setè (1803) dolors de la sèrie, la lògica invita a pensar que el que ens ocupa, el cinquè, s’hauria fet amb anterioritat a aquestes dates.

Enterrament de Crist
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC


+ Informació:

 http://premsa.gencat.cat Restaurades les 6 pintures de l'església dels Dolors de Girona
 http://art.aquiosona.com/pintura/colomer-pares-maria-vic-1743-1831/




dimarts, abril 08, 2014

Mequinensa!, un món condemnat. Fotografies de Jesús Moncada


"Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera."

Fragments del comiat de Mequinensa de Jesús Moncada


Ara que estem suposadament instal·lats amb això que Zygmunt Bauman ha definit com la realitat liquida, aquesta mena de buidor, banalitat, absència d'exigència, inconsistència i insubstancialitat que ens assetja per tota arreu, ens conforta als descreguts que fugin d'aquesta mena de mon barroer i sense senderi trobar-nos amb realitats, no per desaparegudes, sòlides i compromeses.

L'escriptor Jesús Moncada (Mequinensa 1941 – Barcelona 2005) va fotografiar el seu poble, protagonista de bona part de la seva obra literària, poc abans que desaparegués sota les aigües del pantà de Riba-roja a principis de la dècada dels setanta. Aquestes imatges d'una vida condemnada a esvair-se es el que ara poden veure a "Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada" al Born Centre Cultural. L'exposició és una iniciativa de la germana de l'escriptor, Rosa Maria Moncada, i el director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés.





Jesús Moncada i Estruga, un dels autors més importants de la seva època i un dels més traduïts de la literatura catalana, va néixer a Mequinensa (el Baix Cinca) el 1941, població en la qual va viure fins a la seva desaparició sota les aigües del pantà de Riba-roja d’Ebre. El topònim del seu poble natal és l’escenari principal de la seva obra literària.

"Camí de sirga" una de les seves grans obres, ambientada en el paisatge que el va veure néixer i créixer, ha estat traduïda a quinze idiomes, entre ells el japonès i el vietnamita. A "Camí de Sirga" Moncada rememora un món tràgicament condemnat a desaparèixer, un món on el riu que li va donar i el var convertir en el centre d'una important conca minera i d'un intens tràfec fluvial  acabarà per engolir-lo sota les seves aigües, a l'hora que el riu deixarà de ser riu.



"Camí de sirga", Jesús Moncada

ISBN -978-84-9930-056-6
codi: 10030189
editorial: La Butxaca
pàgines: 352
9,95 €

Prolífer a la seva tasca literària tant en el que concerneix al seu treball com a autor com en el seu vessant com a traductor. Moncada va traduir al català autors com Guillaume Apollinaire, Alejandro Dumas, Jules Verne i Boris Vian. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos premis com el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de narrativa o la Creu de Sant Jordi l’any 2001, entre d’altres. Va morir el 13 de juny de 2005 a causa d’un càncer. El 9 de juliol se li va concedir a títol pòstum la distinció de "fill predilecte" de Mequinensa.




L’exposició Mequinensa! recull 36 fotografies en blanc i negre realitzades per Jesús Moncada del seu poble, com he dit abans que desaparegués sota les aigües, a principis de la dècada dels setanta, del pantà de Riba-roja. Aquesta exposició planejada i comissariada per la seva germana, Rosa Maria Moncada, i per l’amic de la família i director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés en col·laboració amb l’Ajuntament de Mequinensa. Les imatges, mostren la mirada compromesa de l’escriptor amb la història del seu poble, alhora que esdevenen testimoni d’un paisatge ple de vida condemnat a desaparèixer i amb ell tota la seva historia, tots els records, com si mai res hagués succeït, com si a ningú l'importés el drama personal, l'amnèsia per decret, amb la desaparició de Mequinensa s'esborrà tot una forma de entendre i de viure la vida bora el riu, un riu que ja no és.


"Històries de la mà esquerra", Jesús Moncada

ISBN -978-84-92672-68-64
codi: 175042
col·lecció: Educació 62
pàgines: 256
11,50 €

La mostra, d’accés lliure, es pot veure fins al 28 d’abril al Born Centre Cultural.
Una suggerència personal seria acompanyar aquesta exposició amb la relectura tant amb "Camí de Sirga" com amb "Històries de la mà esquerra" recull de breus narracions que busquen recuperar els records d'infantesa i joventut de Jesús Moncada, una mirada cap a una manera de viure i de fer d'una zona concreta de Catalunya: la franja catalana d'Aragó.








"¡Si fos jove, encara rai! Un jove oblida, la sang li bull i té moltes coses per davant. Però els de la nostra edat ja tan sols vivim del passat; i tot el nostre passat és aquí, en aquestes cases que avui enrunen. ¿Què fotré jo allà a dalt, sense carrer Major, sense plaça de la Vila, sense perxis i sobretot sense riu? Perquè, desenganya’t, treu-t’ho del cap i fica-t’ho als peus, això ja no és un riu; un riu es mou, creix i meix, aquí fa torna, allà mossega la vora, ara s’emprenya i tenim riuada: un riu és viu. Aquest ja l’han fet malbé; és mort, és com un home capat. Si ara el poguessin veure els patrons que navegaven per l’Ebre d’abans amb els llaüts, la pena els sacsejaria els ossos!"

Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 25


"Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l'Illa dels Tretze Sants, la proa s'encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de L'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta."

"Camí de sirga", Jesús Moncada
pàg. 345-346


+ Informació

http://www.jesusmoncada.cat/
http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca/node/677


dimecres, abril 02, 2014

Artemisia Gentileschi: La voluntad de ser

1607-09, David y Goliat

Artemisia Gentileschi (1593-1656), una artista absolutamente increíble que ha sufrido durante mucho tiempo un abandono impensable en cualquier otro artista de igual talento. Sólo en los últimos tiempos ha comenzado a ser apreciada y logrado cierto reconocimiento académico, pero que aún está lejos del reconocimiento que se merece.

En gran parte ha sido ignorada por el simple hecho de ser mujer. Se creyó y aún hoy en día ciertos sectores lo siguen manteniendo, aunque de forma disimulada, que las mujeres carecían del talento necesario para ser valoradas y consideradas dentro del mundo del arte, de ahí la escasa o casi nula presencia de mujeres en la historia del arte, algo bastante alejado de la realidad. Por suerte poco a poco este desgraciado hecho va siendo corregido. En el presente caso la situación aún es más sangrante, ya que Artemisia sí obtuvo un reconocimiento en vida, el cual tras su muerte le sería negado.

1610, David contemplando la cabeza de Goliat

1610, Susana y los viejos

1610-12, Madonna con el niño

1611, Judith decapitando a Holofernes

No entraré en detallar toda la biografía Artemisia, pero sí en el terrible hecho de la violación que sufriría a manos de Agostino Tassi, por la repercusión que tendría en su obra.

Artemisia recibió su primera educación pictórica de manos de su padre, pero ante el rechazo de las academias a aceptarla como alumna, sería un amigo y colaborador de su padre quien se encargaría de continuar la formación de la joven, Agostino Tassi, quien la violaría cuando ella contaba sólo quince años.
En 1612, ante el escándalo general, Orazio Gentileschi presentó la demanda por violación contra Tassi, a lo cual siguió un juicio que duraría siete meses con la consabida publicidad, durante el cual  Artemisia fue increiblemente torturada a fin de demostrar su testimonio. Al final Tassi fue condenado a un año de prisión y al exilio de los Estados Pontificios, obviamente la reputación de Artemisia en Roma quedaría destruida.

Estos hechos impactaron en la personalidad de la joven pintora, la cual acabaría reflejándolo en su obra. Su estilo fuertemente influenciado por el realismo dramático y el marcado claroscuro de Michelangelo Merisi da Caravaggio es a su vez un intento catártico y simbólico de hacer frente al dolor físico y psíquico, la voluntad de ser y continuar adelante. Las heroínas de sus lienzos, especialmente Judith, son mujeres poderosas que buscan vengarse de sus enemigos masculinos. 

Poner orden en su trabajo, debido a la escasez de la documentación conservada y al hecho de que muchas de sus pinturas han sido históricamente atribuidas a su padre [Orazio Gentileschi], ha sido para los estudiosos un auténtico quebradero de cabeza, aún mayor que recomponer su vida, curiosamente lo único que se conserva perfectamente documentad es el juicio por violación.

1613-14, Judith y su criada con la cabeza de Holofernes

1615, Autorretrato como mártir

1615, Autorretrato tocando el laúd.

1616, Santa Cecilia

1620, Ester ante Asuero

1620, Lucrecia

1620, Retrato d una dama

1620-21, María Magdalena

1620-21. Judith decapitando a Holofernes

1625, Venus dormida

1625, Judith y su criada con la cabeza de Holofernes

1635-38, Sibila

1650, Alegoría de la Retórica

1653, María Magdalena desvanecida.

+ Información:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Artemisia_Gentileschi
http://www.webwinds.com/artemisia/trial.htm
http://www.artemisia-gentileschi.com/index.shtml
http://www.artcyclopedia.com/artists/gentileschi_artemisia.html


diumenge, març 23, 2014

Ausiàs March i Raimon


Exemplar de l'edició de Barcelona, 1545, a cura de Carles Amorós (Biblioteca de Catalunya; sig. 11-V-57)

Ausiàs March (1400-1459) i Raimon, flamant 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, avui en dia semblen una única realitat, a l'any 1989 Raimon treu un recopilatori titulat "Raimon canta Ausiàs March", al qual recull tot treball entorn a la màxima figura de la literatura en català medieval. treball que havia començat al any 1970 amb la publicació d'un senzill amb "Veles i vents". Això va contribuir, sens lloc a dubtes, a la popularització de lo obra poètica d'Ausiàs March. Però sempre hi ha un però, a banda del coneixement que tenim de la seva obra, la qüestió es ¿Cóm llegim a Ausiàs March?, sobre aquest tema, lo millor es recorre a una veu autoritzada i amb una opinió que comparteixo plenament, la de Joan Ferraté.

- La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí -en la concepció de l'amor angèlic i bestial-, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3.

Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada: "Era un salvatge i un insolent", El Temps, núm. 645 (octubre 1996)

Aquesta i altres opinions, axis com un munt d'informació entorn a Ausiàs March, les trobareu a: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

"Taula de Sant Sebastià", Jacomart. s. XV. Col·legiata de Xàtiva
Suposat retrat d'Ausiàs March

"Així com cell qui es veu prop de la mort"

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

"On és lo lloc, on ma pensa repose?"

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tente
e port no trob on aturar-me gose.

Lo que dabans de tot vent me guardava
és envers mi cruel platja deserta;
vagabund vaig la casa qui m'és certa;
traball és gran en part on jo vagava.

On és aquell delit, quan jo pensava
esser amat de la qui m'entenia
tot mon voler i el seu no em defenia
d'amar en tant com son poder bastava?

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

Ja res del món dolor no em pot defendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
a mes amics de tristor puc escriure,
no em basta temps a poder-me'n reprendre.

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte
e port no trop on aturar-me gose.


"Quins tan segurs consells vas encercant"

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure,
Amic de plor e desamic de riure?
¿Com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort qui t'espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
con vols fugir a la mort falaguera.

Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: "Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor".

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la Vida em vol donar heretaments
e d'aquells dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa,
tal com la Mort crida al benauirat
(car si l'hom és a mals aparellat,
la veu de Mort li és melodiosa).

Null hom conec o dona a mon semblant,
que, dolorit per Amor, faça plànyer;
jo són aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llunyant.

Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.


"Si com lo taur"

Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em convé llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós



"No em pren així com al petit vailet"

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


"No em fall record del temps tan delitós"

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.

Falconer i el seu company, Meester van het Amsterdamse Kabinet, 1483

"No pot mostrar lo món menys pietat"

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.
Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no son plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal passats, jo en reste cominal.
Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós no puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e jo d'amor me trop així vençut
que dir no pusc quant só enamorat!
Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.


"Si em demanau lo greu turment que pas"

Si em demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que em lleva el dir que passe
i és d'admirar, passant com no em trespasse
ingratitud, portant-me el contrapàs.

Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre
e si raó me fa contrast desmedre
i és-me lo món sens vós present escàs.

Passe, penant, un riu de mort lo dia
i en ser per vós me dol fer curta via.

"Lo jorn ha por"

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres,
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas io qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n'escusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta;
sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si mercè no em defensa.



"Veles e vents"

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

dimarts, març 18, 2014

La Mirada de Colita

 Gitana. 1962
"COLITA, sobrenom d’Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940), és un dels referents indiscutibles de la fotografia catalana contemporània. Directa, intel·ligent, sensible, compromesa, crítica i sense prejudicis, la seva producció es pot definir, més enllà de l’estètica, per la seva implicació en el temps que li ha tocat viure.

La seva obra, allunyada de l’artifici i de tota pretensió artística, no és simplement un document de la realitat, sinó la projecció de les seves experiències i opinions, i conforma un corpus visual que recull mig segle de la nostra història recent."

Extracte de la presentació de "Colita, perquè sí!"

 Boda de Marcel Bergès, Barcelona. 1962

107 fotografía reunidas bajo el el título "Colita, porque sí", nos dan la medida de la versatilidad de su trabajo, una mirada inteligente que resume el espíritu de una época.
Colita comienza su andadura fotográfica en los años 50, de la mano de unos padrinos de absoluto lujo, Oriol Maspons, Julio Ubiña y Xavier Miserachs. A principios de los 60 realizará los retratos de los personajes de la película "Los Tarantos" de Rovira Veleta, descubrirá el mundo de los gitanos, el Somorostro y a la gran Carmen Amaya. Llegará la Gauche Divine, Tuset Street y Barcelona se convertirá en una fiesta, sino para todos sí para unos cuantos, y allí se encuentra ella haciendo la crónica gráfica de unos personajes que harán historia y de una ciudad que ensancha horizontes intentando huir del gris del régimen franquista. así poco a poco irá cubriendo etapas y dejando una memoria gráfica impresionante, hasta llegar a esta primera gran exposición retrospectiva de una mujer que afirma:
"El que jo volia era anar a prendre copes a Boccaccio, passar els caps de setmana a la Costa Brava i divertir-me"

Gitanes de Montjuïc, Barcelona. 1962

Mesquita de Córdoba, 1963

La Singla, 1963

Barri Xino de Barcelona, 1969

Manifestació pro-amnistia, Barcelona. 1976

Maruja Torres i Montserrat Roig a la manifestació del novembre de 1976 a Barcelona

1977, Primera Mani Gay a Espanya (Barcelona)

1977, Primera Mani Gay a Espanya (Barcelona)

 Diada 11 de setembre, Barcelona, 1978

Autolesionats de la COPEL. Presó Model, Barcelona, 1978

Gitanes pentinant-se, Barcelona, 1987

Carmen Amaya durant el rodatge de la pel·lícula de Los Tarantos, de Rovira Beleta, al 1963.

Carmen Amaya,1963

Antonio Gades, 1967

Jaime Gil de Biedma, 1969

9
Gabriel García Márquez, Barcelona, 1969.

 Jorge Herralde con sus secretarias Coral Majó y Anna Bohigas, 1970

Romy en Metamorfosis de Jacinto Esteva, 1970

Terenci Moix, 1970

Ana Maria Moix en Sitges, 1974

Joan Manuel Serrat, 1975



+ Información:

http://www.colitafotografia.com/
http://www.lapedrera.com/ca/exposicions/fotografia/colita-perque-si
http://www.macba.cat/ca/Colita
http://www.museoreinasofia.es/Colita
http://xa2cu.blogspot.com.es/2009/04/colita.html
http://xacc.blogspot.com.es/2014/03/colita-ii.html