dilluns, de maig 18, 2015

Jacint Verdaguer: L’alzina del Passeig de Gràcia



L’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes,
¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?
Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresàries de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmunt, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: "mirau on érem i on som".

Mes, no t’enyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?
¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien "grans mercès".
¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig;
i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…().

Pobra filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana?
Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?
Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?
La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

¿Quina sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.
A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.
Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?
Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.


Publicat a "La Veu de Catalunya", Barcelona, 10 de juny de 1903.

2 de setembre de 1908, L'alzina de Verdaguer

L’alzina del Passeig de Gràcia, situada  a la alçada del Palau Robert, a la que canta Verdaguer no és la que podem veure ara, ja que aquesta substitueix aquella en homenatge al poeta, perquè l’any 1908 es tallà la que ell havia conegut, morta oficialment. En realitat va ser assassinada, si és que es pot assassinar un arbre, ja que l'alzina creixia forta, però torta, envaint l'espai per on deurien passar els nous tramvies del "Inglés", els mateixos tramvies als quals també farien nosa els plàtans de les Rambles.


Una alzina que havia quedat atrapada dins la xarxa urbana de la ciutat, com a record del passat d'una ciutat que havia estat envoltada de camps i horts. Quasi com si es tractés d'un paral·lelisme entre l’alzina i el mateix Verdaguer: fill de la muntanya, trasplantat a una Barcelona que estimava com a segona pàtria i a la qual havia dedicat molts cants i poemes parlant de la seva història i del seu creixement i transformació.

+Informació:

 http://www.historiadebarcelona.org/lalzina-del-passeig-de-gracia/


dimecres, de maig 06, 2015

La Mirada de Dimitris Harisiadis



Dimitris Harisiadis (Δημήτρης Χαρισιάδης), 1911-1993

Descendent d'una família burgesa de Kavala. Va estudiar química a Laussane, i la fotografia va cridar ben aviat la seva atenció gràcies a una càmera que li van donar quan tenia 16 anys.

El punt de partida de la seva carrera fotogràfica va ser el front d'Albània (1940), quan Harisiadis, com a oficial de l'exèrcit i fotògraf militar, va captar la vida dels soldats i l'ofensiva de les tropes gregues al nord de l'Epir. Posteriorment, gràcies als seus coneixements de llengües estrangeres, serà traslladat a Atenes, lloc on captarà les dures condicions de supervivència durant l'Ocupació alemanya. Com a corresponsal de la premsa europea va fotografiar els "esdeveniments de desembre" i la Guerra Civil. Després de l'Alliberament, i per compte de les missions d'auxili estrangeres, va documentar fotogràficament l'arribada i distribució de l'ajuda americana al país. Més tard, per ordre del Ministeri de Reorganització va registrar la recuperació econòmica del país i les grans obres públiques.

1941, Guerra Greco-Italiana

Ocupació alemanya. Menjador  Neo Faliro, Atenes, desembre 1941

Un oficial grec interroga un presoner de guerra italià. Albània, 1941

Va estar entre els primers implicats en la fundació de la Societat Fotogràfica de Grècia en 1952. De 1956 a 1958 va mantenir la coneguda agència fotogràfica "DA Harisiadis" amb el seu col·laborador Dionisis Tamaresis. En el marc de les seves obligacions professionals registrar la industrialització del país, el desenvolupament de la indústria naval i l'extensió de l'arquitectura contemporània. Com a fotògraf del Teatre Nacional va aprofundir en la fotografia teatral.

Atenes, 1946

Període electoral, Atenes, 1946

Atenes, 1948

Santorini, 1949

 Estiu a Kalymnos, 1950

Casament rural. Bogiati (avui en dia Agios Stephanos ), Àtica, 1950

Kalymnos 1950

Però el seu interès fotogràfic estava en una altra banda. Ell mirava Grècia, els seus paisatges, les poblacions, la vida quotidiana al camp i les ciutats, és a dir, el devanir de l'ésser humà, de qui va arribar a dir que és "el tema més interessant que hi ha al Món". El que crida l'atenció de la seva obra és el caràcter seré i amable de les seves fotografies, l'absència d'exageració i afectació. Defuig de qualsevol mena d'èmfasis emocional, tan sols el passar de la vida. Una realitat no falsejada però això sí, vestida amb un nivell tècnic impecable, amb una molt acurada il·luminació i amb unes meravelloses composicions plenes d'humor i optimisme i en les quals tots podem trobar espais comuns.

Macedònia, 1951

A través de l'escletxa, 1952

Epifania, 1954

Monemvasia, Grècia, 1955

Míkonos 1955

Cafeteria durant les eleccions parlamentàries del 1956  Atenes

Plaça Síndagma, Atenes, 1956

Sifnos, Grècia, 1956

Escola de Belles Arts d'Atenes, 1957

Ajuda americana, 1957

Drapetsona, Grècia, 1959

Agioi Apostoloi, Attica, Grècia, 1960

Drassana Skaramagas, Grècia 1960

Meteora, Març de 1960

El reconeixement internacional del valor artístic de la seva obra va arribar ben aviat. Va ser l'únic grec que va participar en la gran exposició "The Family of Man" de Nova York en 1955. Igualment va prendre part en les exposicions: "Greece seen by elevin Greek Photographers" de Chicago en 1957, "The Pace of the European" de Munic en 1959 i moltes altres.

+Informació:

http://www.benaki.gr

dijous, d’abril 30, 2015

L'opulencia dels Sultans del Dècan, 1500 - 1700

Catifa Kalamkari (Golconda)

En els últims decennis, els curiosos i els erudits han posat el poc conegut art del Dècan (sud de l'Índia), així com la seva arquitectura i literatura dintre del context històric.

Dels molts regnes que van florir i després va caure en l'oblit, els cinc sultanats de la regió del Dècan són alguns dels més misteriosos. Fins i tot els seus noms vénen de la mà amb la fantasia. Ahmadnagar, Berar, Bijapur, Bidar i Golconda, malgrat que no siguin massa antics ( s.XVI i s.XVII )  els seus monuments destaquen avui en dia d'una manera trista i el que resta del seu art moble s'ha escampat per tot el món. No obstant això, és de la més alta qualitat i originalitat. Les exquisides pintures, orfebreria, manuscrits i tèxtils són considerats com alguns dels millors exemples de l'impressionant patrimoni artístic de l'Índia, i algunes de les creacions de la més alta qualitat del món islàmic en general.

Els sultans del Dècan - sovint multilingües, músics, poetes, així com experts en l'art de la diplomàcia i també en el camp de batalla - van generar una cultura veritablement internacional. Un cosmopolitisme propi, fruit de la fusió de l'hinduisme amb el seu moviment Bhakti, el sufisme Islàmic, les tradicions locals i les creences animistes, a les que es varen afegir influències internacionals provinents del nord de l'Índia, Pèrsia, l'Imperi Otomà, Àfrica i Europa.

Manuscrit de Nyjumal-Ulum (Stars of Science), 1570. Chester Beatty Library, Dublín

Miniatura, Dècan, Bijapur; c. 1570

Miniatura. Retrat del Sultà Ali Adil Shah I de Bijapur Índia, Dècan, Bijapur; c. 1570

Sultan Ibrahim Adil Shah II de Bijapur. Miniatura. c. 1590. The David Collection

Opulència i la fantasia caracteritzen l'art de les corts dels sultanats del Dècan durant els segles XVI i XVII. Una regió rica en diamants que va atraure artistes, poetes, escriptors, i comerciants de tot l'Iran, Turquia, Àfrica i Europa que van desenvolupar la cultura xiïta i l'esplendor de les corts.

Durant el seu apogeu, el Dècan, es va convertir en la llar dels artistes indis i perses, zona d'estatge de les elits africanes, i el lloc on els descobridors europeus van enlluernar-se amb l'esplendor i riquesa de nous teixits i de joies fabuloses.

Daga mitjans del s. XVI, probablement de Bijapur. The David Collection, Copenhagen

Penjoll floral amb diamants, robins i maragdes, 1600-1650. The al-Sabah Collection, Dar al-Athar al-Islamiyyah, Kuwait

Retrat d'un governant o un músic (c. 1630), Bijapur o Golconda. Collection of Terence McInerney, New York

Un lloro enfilat en arbre de mango, una ovella ancorada avall (c. 1630–70), Golconda. Jagdish and Kamla Mittal Museum of Indian Art, Hyderabad

Sultà Ali Adil II Shah de BijapurII caçant un tigre (c. 1660), atribuït al pintor de Bombai (probablement Abdul Hamid Naqqash), Bijapur. The Ashmolean Museum, Oxford.

 Un incensari del s.XVII. Col·lecció privada

Gerro de bronze daurat del s. XVII, rematat amb un cap de drac. The Ashmolean Museum, Oxford

Sabates blindades, Golconda, segon quart del s.XVII, acer daurat (koftgari), Col·lecció privada, Londres

Donzella enjoiada amb un periquito, "Retrat de Zeb al-Nisa, filla de Alamgir, c. 1670 -1700. Metropolitan Museum, NY

"La Casa de Bijapur" ca. 1680, fulla del àlbum, atribuït a Kamal Muhammad; Chand Muhammad, Metropolitan Museum, NY

Cal·ligrafia en forma de falcó. Golconda, s. XVII. Victoria and Albert Museum

Falcó, Bijapur, 1610-20, aquarel·la, tinta i or. RMN-Grand Palais, París

Príncep Aurangzeb, c. 1653-55. Aquarel·la pintada, molt probablement, per un artista mogol quan Aurangzeb era virrei i governador. The Ashmolean Museum, Oxford

verso ca. 1620- recto ca. 1530–50. El emperador Shah Jahan amb el seu fill Dara Shikoh, fulla del Shah Jahan Album. The Metropolitan Museum, NY

Jahagir Shoots Malick Ambar, obra Abu'l Hasan. c. 1616. Trustees of the Chester Beatty Library

El diamant Arcott II (Golconda)

Sultà Muhammad Adil Shah i Ikhas Khan muntant un elefant (1645), Ashmolean Museum d'art i arqueologia, Oxford

Sultà Ibrahim Adil Shah II venerant un sant sufí (1620-30). Autor: Ali Riza. British Museum

Retrat de l'elefant Alam Guman, (ca. 1640). MET, NY

Gerro per aigua Bidri Huqqa, zinc i llautó, s.XVII, Col·lecció privada, Londres


+ Informació:

http://ca.wikipedia.org/Dècan
http://www.metmuseum.org/exhibitions/objects?exhibitionId={8951577E-FB8D-4B46-92DE-C4F08364DF96}